19/11/10

Tardor a YOSEMITE (Ca) e INDIAN CREEK (Utah)


L´any 1989, fa 21 anys, jo amb 22 anys feia servir aquesta mateixa cabina telefònica situada al costat del Camp 4, per trucar a la meva mare per dir li que havia escalat la Nose del Capitan, ella em va contestar; "Ay fill! sembla que estiguis aqui al costat...que bé que t´escolto"...i va afegir "disfruta molt i agafat fort quan escalis"...quina dona...com la trovo a faltar

A l´any 2000 ja vaig fer servir l´E-mail desde el Ciber gratuit del Yosemite Village per comunicar als meus que aquest cop havia pujat al Capitan per la Salathe.

I enguany com cosa de bruixes el meu Iphone 3G "que lo flipas" captava el WiFi del Yosemite Lodge podent navegar per Internet cada mati i llegir lavanguardia.com mentres el cafe fumejava a la tassa, tot esperant que el sol escalfes les preuades fissures.

Ara mirant aquestes solitàries reliquies de la comunicació, els ulls shem humitegen del record del passat, de les persones que ja no hi són, de la inocència i del anel que les coses tornin anar una mica més a poc a poc.

















6 comentarios:

  1. ´Jordi, són unes fotos molt boniques, i ens ha agradat molt els records del passat. A voltes a mi em passa al mateix. La vida segueix i sort que tenim aquest bons records.

    ResponderEliminar
  2. Ei bow, en el fons la velocitat està en nosaltres. De vegades cap apreciar el que tenim, i viure el moment, recordant amb alegria el passat i mirant al futur igual...

    El tempos és inexorable, però depèn de nosaltres que passi adequadament...

    PD: LA Salathe per "escalfar" que cabrons..hehehe...

    ResponderEliminar
  3. noi, en el teatre de la vida només es pot escollir entre ser espectador o actor. Pels qui ens agrada la muntanya, l'elecció ja està feta: sempre tindrem projectes al cap, però tot es mou i no sempre sabem cap a on.......mirar enrere ens ajuda a escollir el nostre camí cap el futur.
    Per cert, m'agraden les fotos!

    ResponderEliminar
  4. És increïble com un mateix escenari, una mateixa olor, una cançó o una fotografia ens pot apropar en qüestió de segons a un record que ara ens queda tan lluny. Fins i tot llegint el teu post, m'ha semblat imaginar-te fa 20 anys en aquella mateixa cabina a Yosemite. Si recordem és perquè hem compartit i si trobem a faltar és perquè hem estimat. Igual que sento que el meu pare viu dins meu, en els meus records, ta mare ho fa en els teus. Una abraçada!!
    e

    ResponderEliminar
  5. fisuracas neng¡¡¡¡¡
    a ver si en 1989 tenias 22 años, cuando te vendi el 2 caballos andavas sin carne no? quin paiooo¡¡¡
    Como pasa el tiempo, inexorable, imperturbable...
    Las montañas son las mismas que hace 10000 años y estan ahi esperando a que nos subamos encima con 20, 40 o 70 años... eso si cada vez un poquito mas arrugaos... como las pasas jeje

    ResponderEliminar
  6. Emotiu post Jordi! recordes perquè ho has viscut intensament, però també ho fas ara, tot evoluciona, els objectius també, com nosaltres i segur que encares amb il.lusió qualsevol via, perquè en el fons el que ens agrada és grimpar sigui a Yosemiti sigui a Sant Llorenç!!
    Records Bou!

    ResponderEliminar