CAT CLIMB

Dies de festa, ponts...les millor opcions també són no fer grans plans, aqui a casa de tot i molt, varem pasar 4 dies xulissims entre Montsant i Montserrat

VILANOVA DE MEIA

Quants records amagats surten cada cop que el meu cotxe fa els darrers revolts ascendents per sota la pared de la Roca dels Arcs. Malgrat la massificació que pateixen aquestes pareds m´agrada sempre tornar-hi. aqui la cordada pedreta-franela avança a tota màquina pels desploms del senyor dels bordillos.

BELLAVISTA-LA GARROTXA

Fa dies que sembla que l´estiu no vol marxar. I nosaltres ho aprofitem a les roques orientades al sud. Aqui el Jaumet cremant les ultimes hores de llum.

BARRUFETS AL FRARE

Dos dies d´esportiva a Montserrat i un de via llarga, aqui de nou amb el quimet jover escalant el frare gros per la ruta Barrufets, ben restaurada desde l´anonimat per un molt bon escalador, el Santacatalina...que n´aprenguin!

ORDESA

No hi han adjectius per descriure la grandiositat i armonia de la Vall d´Ordesa.
Arquitectures impossibles s´aixequen per damunt dels boscos humits del Pirineu.

CAVALLERS-BOÍ

També a l´agost pots disfrutar de tranquilitat a la vall de boí, només tens que caminar, en aquesta ocasió varem fer esportiva a les zones d´aprop dels P i un parell de vies a l´agulla del Pantocrator, completament sols.

EL BASTO DEL FRARE

1 d´Agost i encara per aqui, on sinó millor? ahir sols a l´Aresta Ribes

L´aresta per excel.lència

Una de les rutes més màques de la cara nord és la GAM del Bisbe, actualment es fa tota amb lliure amb una escalada del tot montserratina






L´ambient de Frares és únic


les vistes del Lloro desde sobre el Bisbe són impresionants

Serrat del Moro

Una de les millors vies de fisura de Montserrat, la Mas-Brullet.

VALL DE BOÍ

Dijous i Divendres vaig anar a Madrid i de tornada amb l´ave, vaig baixar a Lleida on la Mar ja m´esperaba per anar de cap de setmana a la Vall de Boí, quina maravella, quin granet, quina temperatura....quina passada el petit Yosemite català.....

La mort d´un ídol

Poder per a les noves fornades d'escaladors addictes al xapa i sigue i que tremolen quan la darrera assegurança s'allunya més de 20 ctms. dels peus no té gaire impacte la mort den John Bachar, però per a mi si, era el meu ídol de joventut com escalador.

Corrien els principis dels anys 80, que per cert ara estan tant de moda, quan amb el meu primer sou guanyat sortint de classe fent d'ajudant a la botiga de queviures dels veïns de Lleida, vaig poder comprar el llibre ESCALADAS EN YOSEMITE d´en George Meyers(1979) En aquella època gris de transicions polítiques on els presentadors dels tele-diaris sortien fumant davant d ´una cortina prisada com a únic decorat, aquell llibre va canviar la meva vida, el deuria llegir i mirar cents de vegades, mentre en els auriculars del meu Cosmos Dual em bombardejaven ler orelles amb els sons psicodèlics del Dark Side of The Moon dels Pink Floyd.

Dins d'aquelles pàgines vaig descobrir la meva religió: l´escalada, la meca: Yosemite i Jesucrist : en John Bachar.

De totes les fotografies destacaven les d´un noi ros de cabells llargs lligats amb un mocador i pantalons blancs, amb les mans brutes d´una pols blanca i amb un cos atlètic i àgil, molt lluny d´aquelles imatges d´escaladors europeus amb barba, envellits amb pantalons de pana i sempre agafats a tot menys a la roca


Des d´aquell moment la colla de Sabadell i Terrassa, addictes a Sant Llorenc i de tant en quant a Montserrat, varem intentar emular aquells herois yankees i ens varem calçar els primers peus de gat, baudriers de cintura, carbonat de magnesi comprat a les farmàcies i com no, cinta al cap i pantalons blancs, allà varem dir a deu a les Cletes, al Simond Integral i al a la jaqueta de lona Monplay..

Un univers es va obrir davant nostre i tot gracies al “bachar “

Pels adictes al rocòdrom cal que sàpigueu que en Bachar va ser qui després den John Gill, va començar a entrenar per escalar millor, a fer boulder, traccions, a corre, a fer equilibri i a meditar, o allà esta el seu legat, com les primeres ascensions mítiques dels 70´s i 80´s, sempre en lliure com Astroman, Bachar-Yerian i tantes altres, sense oblidar el seu records de velocitat com empalmar The Nose al Capitan i la Regular al Half Dome en poc més de 14 hores. Escalava totes les modalitats; el bloc, les grans i monstruoses pareds del capitan i la faceta que només pertany als escaladors escollits; el solo integral

Aquest tio va ser un profeta i un purista, es va oposar fins al punt de tallar i eliminar els primers spits d'expansió colocats a Yosemite, amb el pseudònim de l´escalador de la nit, enfrontanse a tota la comunitat, però el temps i la llei li han donat la raó doncs actualment esta totalment prohibit taladrar a les roques del park, per mantenir un estil i l´ètica de l´escalada tradicional a Yosemite

Les primeres crítiques sobre aquest avançat purisme també li van arribar desde l´Europa hortera de malles de lycra i colors fluors, però ell va callar moltes boques a mitjans dels 80 en un viatje a Frankenjura i va obrir i encadenar la via mes dificil del moment un 7c i de nom Chasin the Train ( esteu perden el tren)

A nivell profesional a més d´escalador, com assessor tècnic va catapultar la firma española Boreal a ser la marca de peus de gats mes venuda arreu del mon entre els 80 i els 00

Podria escriure moltes coses sobre ell pero si voleu saber més només teniu que buscar i regirar la història de l´escalada, doncs mirar enrera i coneixa el passat ajuda anar endavant.

Adeu Bachar i gracies per tot

Collegats

Amb L´Oscar Legat vaig anar a fer de nou la via Tanger, el més interessant es la màgnifica Angenteria, formació de roca penjada a sobre el riu Noguera on el mestre Gaudí va trobar la inspiració per la seva arquitectura

Pared Bucòlica

L´amic Joan Miquel Dalmau ens convida a fer una segona repetició d´una via que han obert a la Pared Bucòlica, la via es diu Anís del Mono i va per la dreta de la pared. En un dijous de molta calor i anem amb la Mar.

Te de Roca

Amb l´amic Quim varem anar a fer en un dia gris una curta pero interessant via al Serrat del Moro, el seu nom no fa justicia al seu recorregut, via Abortito, just al costat de la via del Rosso

REGINA

La Gali-Molero es una via que no ha perdut l´encant, poder li sobren els parabolts en llocs on es molt facil l´autoprotecció.aquest cop amb l´Oscar de Bilbao

1 de Maig

Divendres va tocar treballar pero dissabte varem anar a Montserrat i diumenge una via al Peladet, temperatura perfecta encara que això es comença a escalfar. el Montsec és màgic a mi em té el cor robat...i a més és un any amb una primavera de veritat

LA S S

La Santa Semana, putus 4 dies, en fi...plou que plou pero esquivem la humitat amb en Tala a Montserrat fent esportiva i els dos darrers dies amb el Pedreta marxem a Riglos una via al Pison i un altre al Fire

Neu i neu!

Ha estat un hivern de molta neu, calia anar hi. Ara fa dies que no afegia cap noticia nova, pero es que només han estat dies de molta feina i escalada esportiva

VISCA CATALUNYA!

Visca Catalunya! Aixins comença una carta que en Berenguer Sabadell ha enviat a la revista americana Climbing, en protesta i aclariment sobre l´article que va apareixa en aquesta formidable revista. Aquest article en concret deia maravelles de les zones d´escalada a Catalunya pero curiosament l´article es titulava Viva España!. En Berenguer explica de manera brillant aquesta errada i completa amb una bona informació de que i qui som els habitants d´aquest petit pais de pedra, que es diu Catalonia. Gracies Berenguer!

Montserrat Sud "el vermell"

Aquest cap de setmana només hem escalat el diumenge, dissabte varem fer marujeo per casa, després de les vacancetes. I avui diumenge hem anat al Vermell, concretament a l´antiga zona de l´Ultravox, on ara hi han unes vies molt guapes, com la de la foto de la Mar en un 7a rotllo Montrebei de 35 metres, excelent!!
erem 7 de la Panxa; Juanjo, Jordi Bou, Franela, Esther,Jaumet, Mar i jo

perdoneu la qualitat de la foto, és feta amb el mobil

Vents de Patagonia

Han estat 16 díes per la Patagònia, caminant per les bases del Cerro Torre i el Fitz Roy, entenent la zona mitica del sud del món, també hem estat a les Torres del Paine a Xile i per acabar uns dies escalant al Valle Encantado a prop de Bariloche, no hi hagut temps per mes...l´any que bé hi tornerem, el lloc és un dels més brutals que he vist mai i el vent patagonic et carrega de bones energies